Ara fa quinze anys naixia iCat, s’emetia el primer “Polonia” a Tv3, encara faltaven dos i tres anys pels debuts d’Els Amics de les Arts i de Manel, moria Rocío Jurado i Joan Miquel Oliver publicava el seu primer disc en solitari, Surfistes en càmera lenta. A més de dos els podria semblar que es tractava d’un petit divertimento per part del músic de Sóller, ja que en aquell moment el seu grup, Antònia Font, vivia un moment particularment dolç després dels èxits aconseguits amb Alegria (2002) o Taxi (2004). De fet, si uns anys abans de Surfistes…, en Joan Miquel ja s’havia amagat sota el nom de Drogueria Esperança en el poemari sonor Odissea trenta mil, ¿per què no hauríem de pensar que, ara, simplement surfejava per jugar?

El que ha passat després --els anys i els discos--, certifica Surfistes en càmera lenta com l’inici d’una carrera personal sòlida, compaginada amb la militància a Antònia Font fins a la dissolució del grup, i que fins al 2020 suma cinc àlbums més, per no parlar de les seves aventures literàries en els àmbits de la narrativa o el teatre. Si les cançons d’Oliver per Antònia Font ja havien marcat un remarcable punt d’inflexió en la crònica de la música en català dels inicis de segle, ara l’autor sentia la necessitat d'afirmar-se en primeríssima persona amb una col·lecció d’onze cançons on els píxels congelats que suggereix el títol del disc s’alternen amb imatges pertorbadores (La mujer que mordió un piano) i la melancolia més elegant (Pallasso).

Un cançoner que ens oferia i ens ofereix vistes privilegiades del retrovisor del gran Emerson Fitipaldi, tot saltant des de la foguera marciana instrumental de Soy un lo-fi a un Pícnic tan efímer com feliç. Tot plegat, impulsat pel Rellotge que obre el disc, que tal vegada també ens serveix per entendre les raons de l’artista alhora d’endegar aquest nou camí: "rellotge calculadora ja sumes 30 anys / … / Rellotge tens sa vida per davant / rellotge no te pots aturar”.