Quan va publicar Folk Souvenir Joana Gomila va sacsejar el món de la música tradicional amb una manera de fer tant personal com atrevida. Hi ha hagut pocs discos que hagin capturat de manera tan fidel l'ànima mateixa de les tonades mallorquines, en part i paradoxalment, per la seva capacitat d'alliberar-les dels corsés i reimaginar-les des de punts de vista calidoscòpics.

En el seu nou treball, Paradís Gomila parteix d'un nou format a duo amb Laia Vallès junt amb qui, amb un so expansiu i transgressor (sintetitzadors, samplers), aprofundeix en l'esperit de recerca i experimentació que va donar impuls al seu debut a la vegada que n'eixampla el llenguatge sonor incorporant cançons de composició pròpia que ens obliguen a replantejar-nos tot el que sabíem d'ella i la mena d'artista que tenim davant. Perquè aquest segon treball és un artefacte ambiciós i complex: Paradís és un disc que es mou en cercles excèntrics, que a partir de punts en com crea nous cercles, noves illes de significat i reflexió sobre com cada un de nosaltres és una illa i sobre la nostra necessitat de formar arxipèlags.

També és un disc sobre una illa, Mallorca, i ser d'una illa. A Paradís les cançons dialoguen entre elles, es fan preguntes i es contesten, d'una punta a l'altre d'un treball que és tot u i moltes coses alhora: un arxipèlag. El treball de Laia Vallès brilla precisament per la seva inesgotable imaginació, permetent que aquí hi ressonin de Bon Iver a Alan Lomax i Chopin fent que sembli que mai hi ha hagut massa distància entre cap dels tres, un nou i insospitat arxipèlag. Perquè a Paradís tot és possible: des dels haikus mínims i delicats ("No tenim mapes"), passant pel sibil·lisme apocalíptic ("Els ametllers", "Delisis") i els divertiments insolents ("Dianita") fins a arribar a la bellesa arravatadora de "Si mir la mar" o "Ses aigu?es són salades", que podrien ser dues tonades mallorquines de tota la vida, però també la prova de què hi ha vida i mallorquins a Mart.

Perquè a Paradís sobretot hi ha un esforç constant per respondre a la pregunta de qui som, què ens ha fet així i si podríem haver estat d'una altra manera; i si haguéssim estat d'una altra manera, com serien les nostres cançons? El veterà periodista mallorquí Miquel Cardell sol dir que en cada generació de músics sempre apareixen els que senten la necessitat de tornar a les velles tonades de tota la vida, reconnectar-se al passat i actualitzar-lo tot encalçant una puresa impossible; que, en cert, sentit a tota generació hi ha una Maria del Mar Bonet.

Amb Folk Souvenir era fàcil pensar que Joana Gomila podia ser aquella veu, que estava destinada a ser aquella artista que unís passat i present. Però Paradís ho canvia tot i dóna una nova dimensió a la seva música, fent palès que el seu objectiu mai ha estat el passat, ni tan sols el present, sinó el futur; evidenciant que na Joana, juntament amb Laia Vallès són una altra cosa, una nova illa cercant crear nous arxipèlags. Com totes nosaltres.