Catalina no se'n va de festa: és una festa en si mateixa. Abans de sortir, s’emprova les seves quatre mitges trencades a veure quines li queden millor i al matí es descobreix el pòmul morat, els repunts queixalats, el cruiximent als bessons, l'afonia. Catalina es reinventa i aconsegueix, a força de petons ben i mal fets, que les altres rebentin. Davant del ‘Madame Bovary sóc jo’, que no vol ni en pintura, Catalina declara ‘La rumba sóc jo’, com Andrés Caicedo en la seva novel·la ¡Que viva la música!, que ens va ensenyar a llepar-nos els cabells, com Lectura fácil de la nostra companya Cristina Morales ens va ensenyar a clavar-nos el cantell de la taula. Catalina peca de dansa i de literatura, però expia la seva cultura amb la seva poca vergonya.