Eurídice ha mort i és a l’infern quan rep la notícia que la seva parella, Orfeu, l’ha vinguda a cercar per dur-la de nou al món dels vius. És en aquest moment quan es planteja la seva relació de parella i, sobretot, la seva amb ella mateixa. És una crítica a les relacions humanes i, a la vegada, una oda a l’amor propi i a la llibertat.

A partir de la revisió del mite clàssic Orfeu i Eurídice, aquesta peça se centra en el personatge femení. Què en pensa ella, de tot això? Vol o no vol «ser salvada»? Què implica estimar algú? Ens endinsam amb Eurídice en un infern que no té res a veure amb el que entenem com a tal.

Al capdavall, mostram la cara més ridícula de l’amor i, també, la més tràgica.

La peça parla de la societat, de la religió i dels mites amorosos i romàntics. En definitiva, una oda a l’ésser humà i una reflexió sobre la recerca constant d’entendre l’origen dels nostres actes i allò que ens ocorre a la vida.

«L’ésser humà és una curiositat meravellosa.»