En aquesta reinterpretació a cel obert de Void, Wim Vandekeybus destil·la l’essència de la creació original en una forma híbrida i concentrada: una peça més curta que combina material essencial de Void amb desviaments cap a altres obres. Amb una posada en escena minimalista, l’atenció es desplaça completament cap al moviment, la presència i el llenguatge físic i cru dels intèrprets.

Igual que en la seva versió original, Void gira entorn de personatges que viuen al marge de les convencions: individus que existeixen en les seves pròpies “bombolles” o “buits”, allunyats de les normes que imposa la societat. Cada intèrpret porta a l’escenari el seu propi món interior: històries extretes de records personals o familiars, memòries reinventades a través del moviment més que del realisme. Aquests personatges poden semblar fragmentats o disjuntes, però coexisteixen —no pas en harmonia, sinó en una tensió compartida que valora la diferència, la solitud i la imprevisibilitat. En lloc de retratar trossos de vida realistes, Vandekeybus crea un espai on el que és anomenat “anormal” és al centre i on les etiquetes es dissolen. L’inconscient i l’instint prenen el protagonisme. En aquesta versió condensada, l’estructura mateixa reflecteix l’experiència dels personatges: fragmentada, canviant, sempre inacabada.

L’escenari sonor, compost en col·laboració amb el jove compositor belga Arthur Brouns i amb influències del jazz i la música electrònica, subratlla la dualitat de la connexió i la solitud.

< El que queda no és el buit, sinó la possibilitat —el buit no com a absència, sinó com un espai carregat on tot pot aparèixer. >